Llunes, voltes...
Llunes, voltes...
Ella tenia un tresos
amagat al seu cor.
Per ell vivia,
per ell havia de fer
tot el que el tresor vol.
Ella moria,
tenia un món nou
esclatant al seu cos.
Llunes, voltes, des sons...
Ell volia planar pel seu món,
a un mur li cridava llevors:
digues qui ets,
digues qué vols,
digues perquè sona sol.
Digues què tens,
digues què sents,
digues on és el teu nom;
no serà que el silenci
es fa mastegable?
No serà que un mal dia volaren?
No serà que, covards, se n'anaren?
No seràn maleïts delers que esperen
fins que s'apague el sol?
Tant tinc, qui vol?
Tant tens, no tens.
Tant tinc, què vols?
Només paraules al vol.
quin món que tens
que t'ofega, et nega?
Tant gran és el teu tresor
que el su pes t'afona en el fons.