Pels volts

Pau Brugada


Pels volts d’una plaça perduda en la pols. Tan sols, paraules al ritme del pols. Et veig però no necessito fer safareig. Olors de Gràcia, a Barcelona et confons. Colors de gent, tots amb el seu rerefons immens. Posar-me a descobrir és massa dens. Algú em convenç, connecto de seguida amb els sentiments. Em mullo de saliva i desfaig les dents. Hauré de posar-me a improvisar. Jugant a somriure ens veu tothom. Encara no sé el teu nom però penso arriscar-me al no. Però penso arriscar-me al no.

Contents, mainada fent bombolles al vent. Invents de jocs amb quatre pedres i el temps es mou però jo no sento aquest enrenou. Dins meu l’espina de voler-me acostar. A prop teu perdo el temps posant-me a imaginar. M’abstreus i l’espai es comença a deformar. Em vull acostar, explicar-te com la vida m’ha fet humà. Que totes les ferides no fan sagnar. Et vull donar el meu cor amb la mà. De sobte em desperta un nen plorar i els meus ulls que et volen trobar també es posen a brollar. També es posen a brollar.