Sentiment busca metàfora
Sentiment busca metàfora, metàfora busca sentiment.
Basàrem el nostre odi al vostre rebuig i ara fuig,
vesprades tristes al racó dels desastres.
Disfresses i màscares, creador d'aparences
el pianista que s'amaga les nits aspres.
Mapes dels sons que busquen portada,
i jo amb l'ànima hipnotitzada, ciutat cega i nuvolada.
Va, no mires així Cruel·la,
tinc la tragicomèdia dins, com un film de Juan José Campanela.
Dits fins que parlenper si mateixos,
arguements sota feixos amb memòria de peixos.
Parlàrem de viure i ara sobrevivim,
cruel diferència tragèdia de l'amistat a l'indiferència.
Un berenar sol, un cine desert,
un sopar a mitges que acaba sent un plat calent,
unes mans orfes, un sofà sense coixins,
cent nits i dos matins, dos llits i, sols, dos peus dins.
Fins que acabe la batalla, no vull mirar enrere.
Vull tombar estàtues, cremar el diari,
parlar sota els llençols, que són el nostre sostre.
No tindre lligams de realitat i rimar lliure.
Parar de ploure, reflexions profundes,
fumar-se els problemes oblidar el seu mono,
vull cantar a les muntanyes i que elles ballen
tallar els cordons que em claven i em paren.
Sentir l'aigua salada dels teus ulls,
posar la vela i que el vaixell i el vent facen la resta,
surar sobre la cresta i que aquesta atmosfera
tinga la llum de la Terra sencera.
Berbenes, mirades, rialles amagades,
naufrague entre derrotes i frases oblidades.
Qui m'ha robat l'abril i l'esperança?
El món cau a trossos i la pluja plora d'enyorança
venen tormentes d'imatges de tota una vida
a les tantes de la matinada, mentre la ciutat està encara dormida.
Jo vele per ella, escric o encenc una cigarreta.
Qui ens diu que anem en direcció a la meta?
Qui controla les llàgrimes
si tots vam traïr a Peter Pan i venguèrem les ànimes.
Posant traves al dret d'enamorar-mos,
aprenent a caure i alçar-mos.
Em sent el meu propi caçador,
esperant pacient que em devore la foscor, el voltor...
Tanta borraxera no m'apanya,
tants cubates a mitges tirant-se la canya
navegant sense rumb: ni mapa ni timó,
un cafè, un bombó. un novembre que abraçar,
una calada per a oblidar, promeses de bar...
He tret del calaix antigues balades,
hem caminat descalços sentint les onades
vora la platja un vespre de setembre.
Deixa que et mire, deixa que et sembre,
recollint fruits entrecreuem dits,
compartim nits i fugim de la mà.
Mentre tot esclata, que recordar mata.
El món es desmorona i nosaltres ens enamorem...
Writer/s: Fabre/ Olmos