Tornaré
sol d'estiu a les cales i al mar,
tot pensant en l'al•lota estimada
i el record d'una flor perfumada, feliç vaig cantant...
Tornaré quan es mori la tarda,
tornaré pels camins de la mar,
tornaré ple d'amor i esperança,
a cercar la mirada encisera d'aquests teus ulls blaus
Tu també m'estimes;
tu també penses en mi;
tu que dius coses tan belles, tu,
quan tornaràs prop de mi...
Més enllà veig un cel ple d'estrelles,
més enllà veig un arbre florit,
prop de mi una dolça mirada
i unes mans amoroses i ardents a sobre del meu pit.
Tornaré quan la font vingui clara;
tornaré amb la lluna de maig;
tornaré quan la nit, ample i bruna,
entre canyes i pàl•lids silencis escolti el meu cant.
Tu també m'estimes...
Tu seràs, menorquina estimada,
tu seràs a la vora del mar;
tu seràs com un so de campanes;
la gran font per la set dels meus llavis
que em crema la sang!
I escolta'm ara que et parlo que aquest cop t'exposo jo
odiaràs fins les campanes que ressonen com un tro
I per cada cop que m'entrebanqui no cauré, jo tornaré
per poder cantar a la lluna les misèries del perquè
Buscaràs per despistar-me, tornaré, seré més llest
set-centes mil llepades de cera et faré
Per sentir-te altra vegada tornaré
Més enllà el teu firmament degota sang i esgotament
serà el mirall on es reflexi deformat el sol candent
i per cada pam que t'arrosseguis sentiràs en pròpia pell
cendres perdudes com miratges de paper
No faràs per despertar-me, tornaré i estaré llest
els teus sospirs de llenya seca cremaré
Per sentir-te altra vegada tornaré