Comiat

LXVI
L'ermità i Ramon prengueren comiat
i tots, plorant, s'han besat i abraçat,
i cada un digué a l'altre que a Déu fos comanat
i que a través de l'oració se'n recordarien l'un amb l'altre.
En partir es dirigiren la vista amb molta caritat,
pietat i dolor, cada un agenollat,
i cada un féu el senyal de la creu a l'altre i li donà les gràcies.
Tots dos partiren sospirant amb força,
ja que veien que pus mai no es tornarien a trobar
en aquest món, però sí en l'altre, si a Déu venia a grat.
I quan cada un s'hagué una mica allunyat,
tot seguit se sentí per l'altre molt apreciat.

LXVII
L'ermità recordà el treball i l'afany
en què Ramon havia romàs durant molts anys,
més encara, que s'aficava en perills molt grans.
Aixecà els ulls al cel, mans juntes, agenollat,
amb pietat i amor a Déu digué plorant:
"Oh Déu humil, pietós! Per mercè us deman
que Ramon sigui amb vós, tant que el guardeu de dany.
A vós, Déu poderós, mon amic Ramon coman;
i que al món trameteu homes que tenguin talant
a morir per vostre amor, i que vagin mostrant
la veritat de la fe, arreu del món predicant,
tal com Ramon ja ho va començant".

LXVIII
Quan Ramon recordà la gran tempesta
que durant molt de temps el tengué torbat
i recordà l'ermità amb qui tant hagué conversat,
llavors plorà molt fort i en tengué gran pietat,
i digué a Jesucrist, mans plegades, agenollat:
"Oh vós, ver Déu i home, per qui tant he treballat
perquè arreu del món fóssiu conegut i amat!
Si a rectitud plau que vós me'n tengueu grat,
plàcia-us que l'ermità en sigui remunerat,
ja que tant s'ha introduït en la meva societat,
i feis a través d'ell complir allò que poc he avançat,
i a mi ajudau-me a avançar cristianament".