Somnis de la Plaça Rovira

De vegades, els somnis
viuen la realitat
i a l'invers hi ha vida
que fa real lo somiat

com és aquesta nit dolça
d'un agost d'envelats
pels carrers fent la festa
que em transporta al passat,

un passat com un barri
de futurs sense espills
on van viure els meus avis,
on van néixer els seus fills.

Tinc records del meu pare
quan, després del treball,
ens baixàvem a beure
les orxates d'en Vall.

Plaça Rovira, vella Plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
Plaça Rovira, em bategues guspires
d'un foc que ja era cendra...
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.

I a la nit ens n'anàvem
per canviar un poc d'ambient,
fins el Bar Comulada,
el palau d'en Climent

on las ensaladilles,
de la seva patent,
feien que el tast dels somnis
fos un gust pel client.

La farmàcia d'en Pere
i el quiosc deien "prou,
a tancar que ja arriba
el darrer trenta-nou".

I el Cinema Rovira,
va ser un somni guarnit
amb Charlot fent rialles
pels grans i els més petits...

I al primer son del somni,
quan el temps va partir,
el meu pare em deia:
"anem a casa a dormir".

I en silenci tornàvem
lentament cap amunt
a la torre dels avis
i tots els seus difunts.

I entre el pou i las pedres
del jardí de Massens,
la galàxia ens plorava
pluges de Sant Llorenç.

I el meu pare em parlava
assenyalant-me el cel:
"fes-li, abans dels teus somnis,
un petó al teu estel".