Gent senzilla

Certes vegades tinc present la gent que estimo
i sento com si s’esberlés tot el meu pit,
i sembla com si tot d’un cop florís la vida,
com un desig callat que creix a mitja nit.
I passejant pels carrerons del meu suburbi,
o des del tren, còmodament, passant de llarg,
em fan enveja quan els veig que no abandonen,
no tenen res i tanmateix van endavant.

Són cases simples, amb cadires a la fresca,
i a la façana algú hi ha escrit: "Aquí hi ha una llar",
i a les terrasses, flors vençudes i perdudes,
com l’alegria que no té on reposar.
I sento créixer dins del cor una gran pena,
tinc tantes coses... i no tinc per què lluitar.
Jo, que no crec, li prego a Déu que no els oblidi,
és gent senzilla, quines ganes de plorar...