Un planeta a la teulada

Amb tu seré capaç de respirar
l'oxigen que desprenen les paraules,
també podré aturar-me i contemplar
la llum que t'omple el rostre quan em parles.

Amb tu, seré capaç de despenjar
l'estrella més llunyana i oblidada,
llogar-li la lluentor dels seus cromats
i retornar-la al cel domesticada.

Cridar-la quan, plegats per l'univers,
juguem a escapar de les mirades;
posant satèl·lits en el pensament
i fer-hi cada nit una escapada.

Poder escalfar-nos en el cel rogent,
dormint sobre la lluna abandonada,
collint la cendra dels petits volcans
i fer el nostre planeta a la teulada.

Amb tu, seré capaç de fragmentar
el tram de la carícia més sincera
i, quan vingui l'eclipsi, escamparé
els seus bocins per tota l'atmosfera.

Amb tu, seré capaç de tripular
la càpsula que es perd pels teus silencis;
entrant en una nova dimensió,
en l'òrbita del temps que em concedeixis.

Podrem desafiar la gravetat
alçant els cossos sempre a un pam de terra,
amararem al meu Mediterrà,
on varem fondejar tantes tempestes.

Ens quedarem les claus de l'univers,
farem una estació per als poetes
i, quan els astres badallin de son,
ens omplirem de còsmiques promeses.