Els teus 14 anys

No sé perquè, però de sobte escrivint un poema m'has vingut al cap,
amb la mirada clavada en el sostre intento recordar,
el teu rostre i aquell riure verge que em vas regalar.

Torno a sentir les carícies en els meus cabells quan estava emprenyat,
les delícies dels teus llavis tendres i encara ignorants,
el suau tacte de la mà nerviosa encetant el pecat.

Tot envoltat de projectes i de prometences que vam oblidar
i foradant la foscor que fidel envoltava el refugi del mar.
Sortíem corrents, el rellotge marcava les onze, ja hi havíem tornat!
I de la mà com furtius esquivàvem siluetes prop del teu portal.

No sé perquè el destí ens ha fet la jugada de viure distants;
el capvespre bressola el teu nom i em regala uns instants,
difumina la imatge bonica dels teus catorze anys.

Torno a sentir el perfum barrejat amb l'olor del primer cigarret,
la rialla blanca com l'escuma en el teu rostre fred,
la vergonya en llegir aquell poema que jo t'havia fet.

I el teu vestit, transparent com l'aigua de la pluja, em posava gelós
quan els companys s'acostaven amb la Coca-Cola oferint-te un glop,
i el professor, que no guixis els llibres amb cors, no siguis pecador,
i els meus llençols, arrugats esperant el teu cos per descobrir l'amor.

No sé perquè, però de sobte escrivint un poema m'has vingut al cap,
amb la mirada clavada en el sostre tornaré a oblidar,
el teu rostre i aquell riure verge que em vas regalar.

Oblidaré les carícies en els meus cabells quan estava emprenyat,
les delícies dels teus llavis tendres i encara ignorants,
el capvespre, el refugi, l'escola i els teus catorze anys.