Ho he fet per tu

Cendra de nit que escampa el dia,
i un cop de vent fred i calent em dóna vida,
per arpejar la melodia que transporta un fil de veu, pura agonia.

No es pot queixar la lluna plena,
l'has encès quan li has pujat un munt d'espelmes
i un ram de flors sense primavera,
que ha lliscat pel mar serè guarnit d'estrelles.

Ho he fet per tu i no calia,
ja era tot dit, només faltava la fugida
i un floc de neu lent es fonia,
sota un llençol blanc com el dol del teu somriure.

Com un infant que es dorm a l'alba,
acaronat per la mà tendre de la mare,
l'últim batec que desprenia
un cor gegant que et va fer gran, quina ironia!

El cel fou blau més de sis dies,
el mar encalmat, l'aire aturat, la nit de vidre,
que va esquerdar l'ona expansiva
d'una llàgrima trencada a la deriva.

Poden passar mil anys i un dia,
la guitarra plorarà de melangia,
o sonarà amb alegria,
per haver-te conegut creuant la vida.

Ho he fet per tu i no calia,
ja era tot dit, només faltava la fugida
i una cançó per no oblidar-te,
per poder ser el teu amic; per estimar-te.