Em queda el blues
Des que tu has marxat, vaig morint amb la tarda,
tot el que t'he ensenyat ho estàs fent amb un altre;
a tanta solitud hauré d'acostumar-me.
Els amics ja no hi són i amb això no hi comptava,
en els bars hi ha estranys, ningú no vol escoltar-me,
només em queda el blues i la vella guitarra.
Avui no em sento "flex"; tinc la pell escatada,
el maleït got de llet no m'ha tret la ressaca,
només em queda el blues i la vella guitarra.
Havia escrit per a tu aquest collons de blues,
aquest collons de blues, blues, per no plorar de ràbia;
la veïna del costat m'ho ha llegit a la cara.
No paro de fumar, de mirar les teulades,
veig la boira baixar i la tele engegada,
surt un tio dient que ara "España va bien", i jo fet una braga.
M'hauré d'emborratxar a glops d'aigua del Carme;
no puc comprar conyac, li he robat a la mare,
tinc el mono de tu, dels petons que em donaves.
La veïna ha vingut amb un te i unes pastes,
hem plorat i hem rigut de les nostres desgràcies,
quan ens hem despullat; he pogut perdonar-te.
Havia escrit per a tu aquest collons de blues,
aquest collons de blues, blues, per no plorar de ràbia;
ella ha alliberat el mussol de la gàbia.
I vull donar-li aquest blues, blues, sense males paraules.
Sé que avui m'has trucat; no podràs enganyar-me.
La veïna i el blues han tornat a salvar-me.
(1999)