La dona del pescador

La dona del pescador ja plega veles,
com si ho fessin les onades mou el bressol,
després anirà a mirar per la finestra,
per si veu alguna llum a l'horitzó.

El mariner més petit ja s'ha arronsat dins del llit,
la lluna sura serena en el fons de la nit.
Es va deixant abraçar per una cua del vent,
que entra per la xemeneia però marxa corrents.

Els finestrons ha ajustat mentre despulla
el cos mancat de carícies i de petons llargs.
Busca en el sostre esquerdat una figura,
el balancí es va rendint i el temps lliscant.

Enyora la salabror al seu coll majestuós,
un cop de mar, la besada del seu gran amor.
Vol esgarrapar al passat promeses arran de mar,
les petjades a la sorra que l'aigua ha esborrat.

Ha començat un dia més, un altre dia,
les llàgrimes van salant el sofregit.
El nano estira el vestit i obre un somriure,
pel carrer ja es va acostant el seu marit.

S'abracen com dos infants, els cors s'inunden de sang,
les llengües busquen sortides pels llavis tibants.
Li parlarà d'aquell mar, dels estels de l'infinit
i amb les mirades perdudes cauran els vestits.

En aquell mar de llençols, no hi calen senyes ni ports,
però també hi neixen tempestes: tempestes d'amor.
El mariner més petit ja s'ha arronsat dins del llit,
la lluna sura serena en els fons de la nit.