Carta d'un soldat

Ara, que ja és tard per aturar que la boira tapi el mar,
que ja és tard per oblidar-te.
Ara, que la solitud et pren, que som dos que ens estimem,
que t'escric des de la guerra.
Nena, feia goig veure'ns tan junts de la mà pel meu carrer
acaronat per la pluja.

Si la història no ens apunta com eterns amants d'un jorn,
jo et prometo que a la lluna pujaré a escriure el teu nom.
Si els poetes no es dediquen a mirar-te per fer un vers,
és que no saben que és verge el teu cabell.

Nena, esclaten canons, moren companys i jo tinc por.
Nena no em creuen si els hi dic que no se'n treu cap profit
de matar als nostres germans.

Quan t'arribi la missiva dient que he mort com un heroi,
recorda que jo t'espero al rebost de l'horitzó.

Si una llàgrima rellisca per la teva galta, amor,
recorda que és la carícia que et faig al començar el jorn.

I si tornés de la lluita i et pogués tornar a abraçar,
em faria un tatuatge amb les lletres de la pau.

Nena, ja no tinc forces ni alè per escriure en el paper
un munt de dolces paraules.

Nena, quan abracis contra al pit la carta que ara t'escric,
pot ser haurà acabat la guerra.