Minuts impossibles

La barca fa pessigolles a les onades,
el sol pessiga la popa del meu vaixell,
endreço tots els rampells de la matinada,
reposen tots els tensors de la meva pell.

De la punta de Garbí fins a la bocana,
pentino la bogeria dels meus cabells,
dibuixo el millor somriure a la meva cara
i pinto al cel que t'estimo sense pinzells.

Descalça va per la platja la meva dama,
rendit als seus peus s'adorm el Mediterrà,
saludo com un soldat i ella amb la mà alçada,
però s'escapa com les fades quan ja t'han enamorat.
Em moro quan la veig de cara a cara
i li diria hola estimada em podries contestar:

Per què sóc tan covard quan veig que t'acostes?
Per què la teva veu em fa tremolar?
Per què el meu cor és ple i he obert les comportes?
Per què els meus ulls no saben on han de mirar?
Per què no puc baixar-te estels invisibles?
Per què no sóc capaç de fer-me estimar?
Per què estic esperant minuts impossibles?
Per què no m'acaricien les teves mans?

La pàtina dels teus plors va quedar marcada,
quan va marxar a un altre port aquell mariner;
són records que es balancegen per estones
en un mar de papallones que no tornaran mai més.

Accepta'm aquesta rosa que està plena d'il·lusions,
no et punxis amb les espines com en altres ocasions.
Marxem cap a la taverna de l'escullera,
que avui canten havaneres i cançons de trobadors.

Ballem aquesta rumba marinera,
que la lluna ja ens espera per tastar els nostres petons.