La núvia

Inèdita nit que es queda aturada
damunt d'aquell llit que avui l'acomiada,
congelant secrets sota la flassada,
però amb el seu cos nu; la núvia els escalfa.

Amb els ulls oberts les nines li guarden
records infantils, promeses de fades,
que duen prínceps blaus a les nenes maques
i el més bo de tots la té enamorada.

La lluna ha dormit arran de finestra,
brodant el vestit amb fils del capvespre,
escapçant estels fets de purpurina
per guarnir el seu vel, si el sol la il·lumina.

La mare, que viu immersa en la til·la,
li posa el vestit mentre les veïnes
fan guàrdia al portal, i un vers li recita
el padrí de torn amb veu trencadissa.

A peu de l'altar el nuvi que es gira,
la veu arribar i tothom se la mira;
reülls activats, nerviosos somriures,
argolles al cor i anells que no llisquen.

Del ram s'ha escapat un eixam d'abelles,
que marxen buscant altres primaveres,
branden els turmells a mig pam de terra
i un plor s'ha frenat just a les parpelles.

La lluna de mel ja ha fet les maletes.
I un petó esponjós els llavis segella.
La llum dels vitralls la núvia contempla
mentre fa els desig d'estimar-lo sempre.