La noia cega

Solitària i de cara al mar, es deixa embolicar per les boires baixes.
Caminant i palpant al vent, llevant o ponent li besen la cara.
Espera un marineret que poc a poquet al mar s'endinsava,
dient-li aviat tornaré, vés mirant l'horitzó, parla amb les onades,
que elles em portaran paraules d'amor, carícies amagades.

De punta a punta del port, camina una noia cega,
va tenir mala sort, una nit de lluna plena.
Estava pensant en ell, caminant per la cuneta,
un cotxe es va desbocar, al revolt de les Planetes.

Des de fa més de dos anys, se'n va al port de dia en dia,
vol escoltar la remor d'un vaixell on li va la vida.

De sobte, un matí molt fred, a 2/4 de 7, quan l'alba es retira,
arriba el seu estimat que ja s'ha enfilat damunt la cabina.
La veu i es posa a cridar, ella mou les mans buscant la sortida
d'aquell laberint d'amor on sempre és de nit, on la llum no arriba.
El ventre se li ha enrampat quan ell l'ha abraçat
i els companys els xiulen.

No diguis res amor meu, que sempre jo he d'estimar-te,
he pensat tant en tu i en l'amor que vull donar-te.
Jo també he estat encegat, quan la nit es desplegava
sobre el vellut d'aquell mar, on la lluna reposava.

Quan t'espanti la foscor, busca el meu cos estimada.
Has de tornar a veure el sol, perquè estàs enamorada.

No ha de trencar-nos el cor qui t'ha robat la mirada.