Els darrers nadals

No sé què deu tenir el Nadal
que tot i el seu màgic color
no em treu de sobre la tristesa.
Ja no li trobo aquell gust dolç
que m’envaïa tot el cos
il·luminant-me la infantesa.

Amb tot un món per descobrir
amb el meu món girant per a mi
se’m feia fàcil l’existència.
Nadals de pessebre i tió
nadals de família i torró
alimentaven la innocència.

Recordo el vol d’aquells ocells
quan vaig aprendre a volar amb ells,
quan em despertava la mare.
Com esperava aquells matins
com patia la nit de reis.
Voldria que això em passés ara.

Serà potser què no et tinc a prop,
potser és que no ens truquem tan sovint,
no sé si té res a veure,
potser és l’edat qui em fa creure
que tot s’acaba morint.

Potser caldria anar més poc a poc,
baixar d’aquest tren de tant en tant.
Crec que ara puc dir amb certesa
que vivim massa de pressa,
provem de tornar a ser amants.

No sé què em deu passar el Nadal
que al veure els carrers enfebrits
m’he volgut quedar sol a casa.
No em veig anant amunt i avall,
no em reconec en el mirall,
no acabo d’entendre el que em passa.

Mil llums volent-me seduir,
mil llums volent-me guiar el camí
que ja fa temps vaig deixar enrere.
Em tornaré a tallar els cabells,
escriuré la carta dels reis,
provant de reviure el que era.

Em vull tornar a il·lusionar
poder entregar-me un altre cop
amb mon germà fent el pessebre.
Tornar a sentir el cant dels pardals,
poder trencar el glaç dels bassals
i olorar la frescor del gebre.

Serà potser que no et tinc a prop...

No sé on dec tenir el Nadal
que quan l’intento cercar,
et creus que l’has vist i el crides
i et fuig amb mitges mentides
jugant a cuit i amagar.

Vull tornar a mirar amb ullets d’infant
recuperar el cor de xaval.
Que la vida no em fa por,
que molts cops no tinc raó
però vull tornar a viure el Nadal.