Cançó per a l’Artur

Quants sols hauran brillat?
Quants dies ja deu fer?
Quants cops haurà plogut
d’aquell febrer?

Quin déu va voler
endur-te’n al seu llit?
Quin vent se’n va endur
el meu amic?

Els ocells d’aquell hivern
m’han portat el teu record,
me l’ha dibuixat el vent
al cor, al cor.

Avui aquell rossinyol
ha volat al món absurd.
No serveix viure plorant
però trobo a faltar el teu cant
i els records de joventut.

Que feble que és la vida
i que fràgils que som,
mai saps si un temps de calma
acabarà en malson.

Que bell que és estimar-se,
que bell el teu record,
que injusta aquesta pressa
de fugir del meu port.

Quant temps caldrà esperar
perquè entenguem per fi
si el viure és cosa nostra
o cosa del destí?

Només podré guardar
imatges sons i veus,
petjades que a la platja
varen deixar els teus peus.

Els ocells d’aquell hivern
m’han portat el teu record,
me l’ha dibuixat el vent
al cor, al cor.

Avui aquell rossinyol
ha volat al món absurd.
Sempre et portaré en el cor.
Tots hem perdut un amic.
Tots tenim algun Artur.