Ella

Quin bell tresor la bona amiga
amb nom d’heretge i de castell,
el cos ofert, la carn antiga,
les tardes d’or com moscatell.

I que calenta la mullada,
i fresca l’aigua del després,
quin dolç silenci l’abraçada,
quin lleu murmuri dels carrers.

D’aquell instant llis de la tarda,
no se’n podia fer una vida,
per ser com cal i bon creient.

No en vaig copsar la meravella,
vaig immolar-ne la clivella,
i en porto greu penediment.