Balada de l ’aiguat

La boira ja s’ha fos per encanteri,
el xàfec ara cau desesperat.
Com sempre l’aigua arriba amb el misteri
de dur-nos fràgils hàlits del passat.

Qui sent picar la pluja torna a veure
els llocs i els vells colors del temps viscut.
Les hores que obstinades com ho és l’heura
s’arrapen als senyals de senectut.

Al front, mig pam amunt, hi porto sempre
les veus molt estimades i tan dèbils
dels morts que ens precediren en la dansa
i xerren per balcons i celoberts;

i entre elles les rialles com espases
dels fills que van marxar saltant la reixa
—i entre elles les rialles com espases—

La boira ha cedit pas al més tangible
i els flocs de neu d’antany són ara l’aigua
que em mulla les espatlles i la cara,
i em torna el plugim rítmic d’altres vespres.

Als llavis duc encara, entre les dents,
l’estrella escadussera d’una volva,
el fred tall esmolat del dies pèrfids
i el mut llangot llarguíssim del penjat.

Al front, com deia ara, encara hi deso
murmuris, fils de veu i crits profètics
dels morts que van omplir vida passada
i em parlen per voreres i carrers.

La tarda em porta ecos molt llunyans
d’escales d’un veïnat de barriada,
i el riure dels meus fills que ja són grans.