Kaons. Somiatge quàntic

Sens dubte és la quimera que, nocturna,
travessa la ciutat ran de les cases
i es fica pels llençols, sota el pijama,
i humida ens persegueix i ens graponeja.

Què em vol aquest murmuri presoner?
L’auxili per la vida que s’esquerda?
Socors pel teu present on tot és plagi?
Records d’instants efímers i perennes?

Per sobre de la Dreta de l’Eixample,
s’agita, aquesta nit —ho sé del cert—,
l’espectre d’aquell somni que ens vigila,
i ens punxa, ocell bífid, serp plomosa.
Recordo encara el curs de La Creu Roja.

Què em canta aquest alè arran d’orella
que diu que vol i dol i em dóna encara
la molsa del seu pit per adormir-me,
la joia de la seva meravella?

No puc deixar-ho córrer —és massa tard—,
un dia és massa temps per oblidar.
I el joc dels teus ulls blaus que van mirar-me
limita ja per sempre l’horitzó.

Per sobre de la Dreta de l’Eixample,
s’agita, aquesta nit —ho sé del cert—,
l’espectre d’aquell somni que ens vigila,
i ens punxa, ocell bífid, serp plomosa.

Recordo encara el curs de La Creu Roja:
m’avinc al boca a boca per salvar-te,
m’avinc al boca a boca per salvar-te,
m’avinc al boca a boca per salvar-te...