Victòria

Entre l’aiguat i el borbolleig que fan el dies,
de nou escolto aquella veu que em deia “pare”.
La pluja cau —no ho saps encara— entre les pèrdues,
enmig del cor dur i emotiu que compartim.

Amb el teu nom com a promesa i com a càstig,
et penso ara, dona adulta, i no et conec.
Potser perduda per l’ordit del meu futur,
vas ser l’actriu de vells papers que no t’esqueien.

Al cap dels anys, ens pressuposo molt més savis,
mal que no entengui per què el sol mor en silenci,
ni com pots viure orfe d’infància i de llinatge.

Contempla’t nua en el mirall i reconeix-m’hi
tan diferent de com hauríem d’haver estat
si el teu bell nom hagués florit la meva boca.

Imaginar-te em consolava i ara no em val.