El mariner a la Rambla

La vela ben caçada
i l’ànima arborada...
No arriba a l’u per cent
ni en dies de molt vent.

I et busca pels carrers
i el teu record no hi és.
Només et veu de nit
al cine del seu llit

on el llençols li fan
pantalla de gegant.
I en falsa carn de tela
i els arbres en candela,

t’imagina feliç
corrent pel paradís
on negres balladors
fan batre set tambors
i rossos serafins
escanyen violins.

També hi veu disset oques
que berenen a les roques
i uns quants senyors mudats
que esquien pels serrats

amb tres velletes joves
que es llancen pedres toves.
Llavors, si albira el grop,
arria el velam xop

i es tanca a la cabina,
i amb gran ardor diu: “Vine!”
No arribo a l’u per cent
ni en marços de molt vent...

Això és el que jo veig
quan faig el meu passeig,
on fan sempre i tot d’una
la festa de la lluna,
i xerro amb tu ben sol
i em vesteixo de dol.

Soc broma d’aigua espessa,
de llàgrima disfressa,
vull veure si l’absència
fa acte de presència...

vull dir si la que em crida
vol viure amb mi la vida.
Però us confesso pla
que on és buit no n’hi ha.

La barca se m’enfonsa
—tristíssim, pobre llonze—
i llenço l’últim mort
que he fos amb el record,

el plom, que amb fil d’aranya,
em lliga cor i entranya.
Antics mars de l’Aràbia,
d’escuma sense ràbia,
banyeu-la com volia
l’amant de la utopia

que sense drap ni pal
navega per l’asfalt.
I Rambla amunt i avall
percaça el teu corall...

No arribo a l’u per cent
ni en dies de molt vent...
No arribo a l’u per cent
ni en marços de molt vent...
No arribo a l’u per cent
ni en ple castell de vent...
No arribo a l’u per cent
ni en dies de molt vent...