Desert portes endins

Trossos de realitat i de mi,
cançons i escrits des del pis.
L’absència d’armaris
marcada a les parets de la memòria.
El rellotge marca el temps
com passa el tic-tac entre habitacles deserts
la buidor que en deixen.
Eco és l’únic habitant.
Hem de buidar-nos per dins
per certes coses que ens omplin.
On és la pedra per travessar el riu?
Quan la foscor plena el trajecte del corredor,
sent com el calfred corre sota la pell
d’aquest espai desocupat i misteriós.
I, filòsof, agafe la bossa d’un grapat
que en aquest temps ni tan sols treu el cap
i la vida la vaig triar ja fa un temps.
I en buidar-la l’ompliré de notes i papers,
de notes i papers,
de notes.
Hem de buidar-nos per dins
per certes coses que ens omplin.
On és la pedra per travessar el riu?
I en buidar-la l’ompliré de notes i papers,
de notes i papers.
Per moments desintegrat
com el vent bufa a l’esquena
s’esvaeix el meu passat.
Tot no pot ser tan efímer, tan!
Som codis de caducitat
d’una vida en porcions, tan sols
prestatgeries despoblades
de la cambra sense mobles.
I en buidar-la l’ompliré de notes i papers,
de notes i papers.
Eco és l’únic habitant.