L'home estàtic

Sol de lluna, cel de glaç, dins el calaix d’un armari
draps de dona i un infant amb un regust enigmàtic
ve de néixer, està sorprès, té uns grans ulls de Modigliani
absents, tristos, verds i oberts i una vida fins que els tanqui

És l’home estàtic, la tristesa el té corprès
les orenetes faran niu als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig i els vestits paguen la broma
quan la neu remou el cel ell la mira enlloc de córrer
i li’n queda el rostre ple com les estàtues de Roma

Més grandet troba un ocell, sobre d’ell, a dalt d’un arbre
ell no es mou i un excrement li fa blanc a mitja cara
troba la nina d’un ull, la voldria per companya
però no la mira ni acull i la nina se’n va a França

Una noia li ofereix un clavell per la solapa
ell se’l mira però no el pren i el clavell se l’endú un altre
un estiu quan ell ja és gran l’amor ve amb tres candidates
ell les mira afalagat, però l’amor té pressa i marxa

Un bonic dia d’abril tots són flors i ell les olora
però surt l’amo d’un jardí i li fa una cara nova
descobreix que no està bé i vol dir-ho a una senyora
la senyora no l’entén perquè és mestra d’una escola

Han passat anys, s’ha fet gran, i assegut davant la porta
i esperant l’enterrament d’aquell de la cara nova
cel de vidre lluna d’or dins d’un caixó sense potes
jeu el cos d’un home mort, ningú riu i ningú plora

És l’home estàtic, la tristesa l’ha matat
les orenetes d’ell, mort, fred han emigrat.

Pobre home, al cel sigui.