La fortuna

Tampoc no resulta fàcil trobar les portes adequades al laberint,
ni la preposició que cal,
ni evitar el record quan un perfum com el teu
se’m creua pel passadís del metro.
Plovia abans de ficar-me al túnel.

Tampoc no resulta fàcil trampejar d’una manera digna
en una societat en què la velocitat dels canvis
no deixa temps a assumir-los.
Nous escenaris per acabar veient el mateix,
amb lleugeres,
imperceptibles modificacions…
Més canvis que resultats.

La interminable successió de començaments
ens aboca a una sèrie macabra de finals,
finals incessants que m’erosionen lentament:
tal com véns te’n vas,
tot així d’immediat i efímer;
un tumor,
una crisi blàstica cap a la fase accelerada,
hauria estat més tractable.

Adaptar la ment a l’oblit tampoc no resulta fàcil,
ni còmode,
ni potser massa intel·ligent.
Em vaig equivocar quan m’aturava a mirar-te,
hauria hagut de passar de llarg,
mirar la publicitat o les quatre monedes de la gitana,
caminar en direcció al guitarrista, que també demana,
“has de ser como la mañana del día que te conocí”,
un vers de Triana en aquest mateix túnel del metro Diagonal.