La muntanya russa

La noia de la fotografia que mirava enrere, reia.
Ella era jove, molt jove. La foto era antiga.
Ell havia recuperat de la butxaca d'un abric vell
un poema d'abans
on la premonició li assegurava que no ho havia de fer,
que no hauria de voler, que no podia acostar-s'hi més.

Sabia que l'únic que li quedava era intentar no trencar-la,
no traspassar-li l'únic que ell podia oferir-li,
aquella punyetera sensació de buit, la inestabilitat extrema.
La conversa telefònica en un punt indeterminat havia acabat
amb aquell toc de trompeta, persistent, que li feria els timpans.
Aquella frase que el conill havia dit a Alícia mentre s'amagava:
"Cal que corris almenys el doble de ràpid".
Tot com l'escenari d'un joc de miralls,
una fantasia decididament absurda.