Pell de serpent

Quan la tarda talla i l’aire és blavós,
la negra és somriure amb el seu nadó,
el temps vola i fa un looping perillós,
una ruleta estrangera mareja la meva sort.
Quan confonc les escales i les baranes dels balcons,
la roba estesa, ocells de colors,
les veïnes criden com televisors,
l’alcohol cau sobre les taques de suor.

—La guerra és la guerra!— crida un enamorat
i un somnàmbul fa un circ del terrat,
el músic vomita en el pis del costat
i ells s’abracen i es besen com desesperats.

El vell només mira, no el deixen jugar,
el fill de la negra comença a plorar,
el paviment brilla com pell de serpent,
desconfia el culpable i es fa l’innocent.
Una ràdio calla amb un “clic!” insolent,
un somier grinyola amors d’adolescents,
els mariners no tornen perquè el mar no té camins,
un saxo borratxo molesta els veïns.