Què més podria dir-te?

Em passaria tot el dia i tot el calendari
pelegrinant la ruta dels teus llavis.
De nord a sud, dels peus als ulls,
de fora cap a dintre.
M'acostaria amb tu a ser més digne.

Et gastaria el cos de tant mirar-te,
et caurien les calces d'anar quedant-te prima
i encara seguiria contemplant-te
després que et semblares a una radiografia.

Em deixaria l'ànima liquada
en la vessant salada del teu millor
somriure i em quedaria dins per
sembrar-me a les teues entranyes.
Què més podria dir-te?

M'orientaria per les pigues del teu planetari.
T'imagines un gos amb astrolabi?
De dalt a baix, de nord a sud, de fora cap a dintre.
Series la bandera del meu signe.

I no em cansaria de cansar-me
mirant d'enamorar-te de nou i cada dia.
No, no, no són paraules per a
l'espectacle, s'allunyen del teatre,
mereixen la saliva.
Vénen de dins i porten garantia
d'al·lèrgia a la mentida,
i no acaben en la boca.

I si tingueres bústia t'escriuria,
perdona la ironia.
La resta, puc jurar-te que ho faria.

Quan res no sostinguera ja les calces
(després d'evaporar-se allò que les omplia)
per poder tornar a contemplar-te,
faria algun miracle i et reencarnaria.
No, no, no són paraules per a l'espectacle,
ni rimes per cantar-se amb certa melodia.
Hi ha projectils, metralla en els vocables
si els llavis que besaves disparen futilesa.

En cert estil callar també és mentir.
Parlar no sempre és dir.
I jo venia a dir-te que:

em passaria tot el dia i tot el calendari...