Jo que he nascut per a respirar...
m'ofeguen els fums de guerra i maldat
que embruten els vents que corren pel món.
Jo que he nascut per a riure amb la gent
em couen al ulls les llàgrimes d'ells, m'aprima la seua fam
i em seca la boca la seua set.
Sóc de tothom i tothom és de mi.
Els trets disparats contra el nen palestí
m'han ferit els batecs, se m'infecta la veu.
No sé què fer, si anar a matar, si anar a morir,
si anar a cantar, si anar de roí o anar a estimar.
No vull dimitir de l'ésser humà.
El somriure no és un anunci dental
com voldria el senyor de la força imperial.
El somriure és de llum i brisa de mar.
És el nostre poder, el nostre arsenal.
El somriure no és un anunci dental.
El somriure rebel al final brillarà
en els llavis contents de la llibertat.
En principi és en si una finalitat
i el podem fer servir també com un mitjà
a favor de la gent, a favor del demà.
A favor dels xiquets que mai més somriuran
gràcies als bombardeigs de megatones de foc i metall.
Aliats de l'infern, aliats del terror.
Ignorants, mentiders, prepotents, invasors.
Us desitge, de cor, una indigestió de canons.
Deixeu en pau la pau
i deixeu que camine el món.
Mentre quede un somriure no ens hauran pogut guanyar.
Mentre ens quede un somriure els estels ens faran costat.
El cantautor y poeta extremeño Pablo Guerrero, autor de A cántaros, murió a los 78 años en Madrid tras una larga enfermedad; su obra unió canción, poesía y compromiso político durante más de medio siglo.
En un Palau Sant Jordi abarrotado, Joaquín Sabina se despidió de Barcelona con un concierto que fue al mismo tiempo un inventario de vida y un abrazo multitudinario a través de veintidós canciones que, tras más de medio siglo de carrera, ya no le pertenecen solo a él.