Tomeu (El viatge)

Com l'esglai, que et fa el temps,
com l'estremiment dels anys,
sentir plovisquejar, sobre el teu teulat,
i saber que, el passat , és l'últim hivern que tindràs.

Com l'espurna, brillant,
com la pluja constant,
Tomeu decidí, emprendre el camí,
que un somni a la deriva,
fa més trist I més buit, el fet de morir.

Tomeu que no s'aturava,
ni amb la boirina, ni amb bassals de fang,
nits sense aixopluc, dolors a la carn,
deixà enrere el bosc.

Esgotat jagué en una roca,
mort de set, I esbufegant pols,
sentí una veu cantant, una cançó amargant,
i al veure un mariner, l'alegria el revisqué.

I aquell bon mariner, li va fer un regal,
una esponja de mar, d'on sortia aigua a l'instant.

"Però si d'aquesta esponja hi beu algú més,
no sortirà més aigua I perdrà el seu poder".

Anaven passant els dies,
i no semblava, avançar prou,
tenia per beure, però no per menjar,
i no podia seguir…

Un cop més la providència,
altra volta aparegué.
Una nimfa gris,
al veure'l tant trist,
es compadí d'ell, i volgué ajudar.

I aquella nimfa gris, li va fer un regal,
Un cistell de vímet, de viandes sens fi.

"Però si d'aquest cistell hi menja algú més,
no sortirà més teca, I perdrà el seu poder".