A prop del meu arbre

Vaig fer el salt a un roure,
que en sóc, de cabró!
El meu company roure, el
meu germà bessó.
La mateixa fusta ens va
fabricar segons les pautes,
fusta rústica amb què hom fa
gairebé tot, menys les flautes.
Tinc ara un perfecte
freixe estilitzat
de llavor selecta
i alta qualitat.
Però em manca el principal:
una branca de campanya,
el meu arbre de Nadal,
un pal de Cucanya.

A prop del meu arbre
vivia feliç,
mai no hauria hagut de deixar el meu arbre.
A prop del meu arbre
vivia feliç.
Sóc igual que Adam lluny del Paradís.

El que més m’empipa
és haver llençat
la més vella pipa
que mai he fumat.
Hi cremava sense embuts
-i mai no em socarrimava-
el tabac dels temps peluts,
quan l’estómac rondinava.
Tinc pipes d’escuma amb
ornaments d’esmalt,
les que la gent fuma
amb el cap ben alt,
però mai no he retrobat,
ni amb saurins ni amb astrolabis,
el regust tan enyorat
pel cor i pels llavis.

Feu-me una esbroncada,
m’ho mereixeré:
he deixat plantada
la meva muller.
I és que no m’atreia pas
veure sempre, veure encara
cada dia el mateix nas
al mig de la seva cara.
Per valls i muntanyes,
miro de trobar
una o més companyes
per ‘poder oblidar
la que mai no va saber
netejar bé les llenties,
p’rò seguia amb bona fe
les meves follies.

D’unes golfes gerdes
n’era el resident,
i per les esquerdes
veia el Firmament.
L’aprenia des del llit,
i pel més tendre salari
duia els meus amors de nit
a fer un tomb per Sagitari.
La meva teulada
ja no és de dos rals,
pot ploure una anyada
a bots i barrals!
P’rò, si abans feia enfilar
fins al cel manta pell bruna,
fa cent anys, si fa no fa
que no he vist la lluna!