Fernanda (o Enriqueta)

[Fernanda. Versió de Francesc Pi de la Serra]

Una mania de vell minyó, jo ja m'hi he acostumat,
així distrec una soledat als accents d'aquesta cançó.

Quan penso en la Fernanda, trempo sense mandra;
quan penso en la Roser trempo també;
quan penso en Leonor, Déu meu! Trempo millor;
però si penso en la Rut, no trempo ni ajagut.
La trempera, papà, no es pot encarregar.

És aquesta mascla cantarella, viril, bastant antiga,
que retruny dins de la garita de la valenta sentinella.

El mal humor sap enganyar, la vida s'enlluerna,
tot vigilant la gran llanterna, canta així el guardià del far.

Ja ha resat, la tarda cau, però té l'ànima trista,
canta així el seminarista, agenollat com un esclau!

Al monument on he vingut a visitar la tomba
vaig sentir fort com una bomba, canta el soldat desconegut.

I posaré un punt final a aquest cant salutari,
tot suggerint als solitaris de fer-ne un himne nacional.


[Enriqueta. Versió de Miquel Pujadó]

Sóc un vell i trist conco, i no
tinc gens de companyia,
però em consolo cada dia
al ritme d’aquesta cançó:

Quan penso en l’Enriqueta,
se’m posa ben dreta.
Quan penso en la Raquel,
m’apunta al cel.
Quan penso en la Cristina,
renoi com se m’empina!
P’rò penso en la Consol
i ja no aixeca el vol.
Trempar o no trempar,
no sempre es pot triar.

Aquesta mascla cantarella
de molt viril collita
ressona dins de la garita
on s’avorreix el sentinella:

Està pansit com un xiprer
i, enmig de la galerna,
tot vigilant la gran llanterna,
així canta el vell faroner:

El seu reclinatori és dur,
la cel.la és fosca i trista
i entona això el seminarista
de nit quan no el sent pas ningú:

Arc del Triomf, a tu he vingut
per revifar la flama
i em fa plorar sentir com brama
el bon soldat desconegut:

I penso posar el punt final
a uns versos lapidaris
tot suggerint als solitaris
que en facin l’himne nacional:

Quan penso en l’Enriqueta…