Hecatombe

Al mercat central de Figueres,
per qüestions de cebes i alls,
hi hagué un combat de botigueres
del qual penso estalviar-me els detalls.
Amb les motos i una lletera,
els guripes més sabatots
van acudir-hi, amb la fal·lera
d’interrompre el joc de calbots.

P’rò a Figueres, Roma i Ginebra
hi ha arrelat un costum molt fort:
quan és la bòfia qui ha de rebre,
Caïm i Abel es posen d’acord.
Així doncs, les dones furioses
van llançar-se en tromba contra ells
per oferir -ves quines coses-
un dels espectacles més bells.

Quan vaig veure en perill les vides
dels guripes, vaig aplaudir
-que, per ‘mi, les gendarmicides
són artistes per descobrir!
Des del balcó de casa meva,
animava els ferotges botxins
perquè no concedissin treva
cridant “Visca!” i eslògans afins.

Amb fermesa, a un d’aquells panolis
una dona el va apallissant
fins fer-li dir: “Morin els polis!
L’anarquia és el sol llevant!”
L’altra agafa un d’aquells gallines
i li premsa el cap de cabàs
entre unes cuixes gegantines
fins que treu el cervell pel nas.

Una grassa, enorme, femella
es desprèn dels sostenidors
i matraca a cops de mamella
els qui es troben al seu redós.
I la llei tomba, tomba, tomba...
I, segons opinions solvents,
sembla ben bé que l’hecatombe
fou la més bella de tots els temps.

Quan els seus companys de viatge
van quedar d’allò més servits,
les dones, com a darrer ultratge
-per tornar als seus alls tot seguit-;
les femelles (i us asseguro
que el que us diré m’arriba al fons)
si n’haguessin tingut, us juro
que els haurien tallat els collons!