La marxa nupcial

Hi ha noces per amor i també per diners;
n’he vist a centenars, n’he vist potser a milers,
amb nuvis de raval, amb els més rics promesos,
notaris i barbers, captaires i marquesos.

Encara que visqués tants anys com duri el món,
res no m’esborraria el meu record pregon
del pobre casament, quan mon pare i ma mare,
davant del senyor batlle van ‘nar a donar la cara.

Va ser en un carro vell, si cal dir la v’ritat,
-per amics i parents empès i arrossegat-
que els vells enamorats van ‘nar a fer la promesa
després d’anys de festeig, d’amor i de tendresa.

Sortia del corrent, el seguici nupcial.
Tothom ens observava d’una forma especial.
Ens espiava gent d’esguard fútil i innoble
que mai no havien vist res de semblant al poble.

Mireu com bufa el vent, emportant-se els barrets
-el barret del meu pare i els dels escolanets.
La pluja va caient feixuga, amb parsimònia,
com si volgués frenar aquella cerimònia.

Mai no podré oblidar la núvia enmig de plors,
bressant com una nina el seu gran ram de flors.
Jo, per aconsolar-la, amb l’harmònica estrafeia
els himnes més altius, i el so pujava i queia.

Alguns, al cel alçaven un puny amenaçant:
“Per Júpiter! -cridaven- Les noces seguiran!”
Amb els homes en contra, amb els déus contrariats,
les noces continuen, i visquen els casats!