L’assassinat

No solament a la ciutat
floreix l’assassinat;
al nostre poble també hi ha el
millor instint criminal.

Tenia el cap tot blanquinós
i el cor tou i esponjós:
la sang li va posar paranys
per una de vint anys.

P’rò la carn fresca dels carrers
val molts i molts diners...
Després de quatre o cinc petons
no li quedaven fons.

Quan la mà oberta li estengué
molt trist ell li digué
que era més pobre que un tal Job.
Ella es vestí de cop.

Se’n va anar a veure el seu company
tot ensumant l’engany,
i el va portar on vivia el vell
perquè li fes la pell.

Ell que l’aguanta i ella, en fred,
li clava el ganivet.
Quan expirava, el va insultar i
la llengua li ensenyà.

Ja m’ho regiren tot com cal
sense trobar ni un ral.
Només factures depriments
i fulls d’embargaments.

Llavors li va saber molt greu
d’haver fet el que féu...
De genollons, aquell pendó
va demanar perdó.

I quan la bòfia va arribar
plorant la va trobar.
Fou una llàgrima de mel
el que la va dur al Cel.

I el matí que la van penjar
al Paradís pujà.
Des d’aquell dia, a alguns creients
no se’ls veu gens contents.

No solament a la ciutat
floreix l’assassinat.
Al nostre poble també hi ha el
millor instint criminal.