L’enterramorts

Déu sap que en el fons no sóc dolent,
no desitjo la mort de la gent...
P’rò si ningú no es morís,
d’on trauria el meu panís?
Sóc un pobre enterramorts.

Els vius creuen que tant se me’n fum,
guanyar el pa amb la suor dels difunts,
però em fa patir la mort
i els enterro a contracor.
Sóc un pobre enterramorts.

I, si em poso un xic sentimental,
els companys de mi no en fan cabal,
i se’m burlen, tot dient:
“Quin posat d’enterrament!”
Sóc un pobre enterramorts.

Ja em puc dir que res no és eternal,
jo no trobo això gens natural...
I mai no aconseguiré
prendre’m la mort tal com ve.
Sóc un pobre enterramorts.

P’rò ja et deixo en pau, bon mort, adéu...
Si des d’allà baix pots veure Déu,
digues-li com m’ha costat
de deixar-te aquí al forat...
Sóc un pobre enterramorts.
Sóc un pobre enterramorts.