El vi

Abans de cantar,
m’empasso una ca-
fetera
per tal que s’endu-
gui l’última bor-
ratxera.
Jo vinc d’una gent
esplèndidament
borratxa
i, pel que fa al mam,
em van alletar amb
garnatxa.

Al peu d’una so-
ca vaig néixer jo,
ben noble,
i no en una col,
el vulgar bressol
del poble.
I és tal el meu rang
que, en comptes de sang,
ben plenes
de bon moscatell
tinc sota la pell
les venes.

Si saps el que et fas,
si tens un bon nas,
no és broma
que a sobre has de dur
per si tens set u-
na poma,
p’rò en forma d’ampo-
lla i amb una inflor
causada
per la llet d’octu-
bre que a dins hi ha acu-
mulada.

En Tàntal sofrí
de nit i de di-
a, mentre
l’Infern va negar-
li el dret a mullar-
se el ventre.
D’acord, la set d’ai-
gua és trista, p’rò mai
un càstig
com la set de vi.
Recony, això sí
que és dràstic!

Que caigui un ruixat
de bon Priorat
fent taques!
Si donessin vi,
‘niria a munyir
les vaques.
Senyor, quan veuré
el vi omplint E-
bres i Senes?
Tot déu hi anirà
de pet a ofegar
les penes.