Bancs públics

Qui té els ulls a cal ferrer
es pot pensar ben bé
que els bancs on seu la gent
solament són al carrer pe(r a)l pòtol i el panxut,
i això és una absurditat
perquè la veritat
-a mi em sembla evident-
és que hi són per a acollir els amors al seu debut.

Les parelletes que als bancs públics fan calaix
de petons, de petons,
ignorant que els miren de biaix
els vianants honestos;
les parelletes que als bancs públics fan calaix
de petons, de petons,
tot dient-se tòpics carrinclons,
són ben trempades, com hi ha món!

I s’agafen de la mà
parlant de l’endemà,
del color del paper
que omplirà el seu dormitori amb tons plens de dolçor.
I ja es veuen, ell fumant
i ella potser brodant,
al seu feliç recer,
escollint possibles noms pe(r a)l seu futur nadó.

La família Tudurí,
si es troba pel camí
una visió semblant,
llança esguards inquisidors contra el duet insà.
Tanmateix, tota la toia
-pare, mare, noia,
fill i Esperit Sant-
prou voldrien en el fons poder-los imitar.

Quan el temps haurà passat,
quan s’hagin apagat
els somnis i la sang,
quan el cel se’ls omplirà amb un núvol fosc i eixut,
aleshores veuran clar
que fou carrers enllà,
quan seien en un banc,
que van viure el millor tros del seu amor perdut.