Els lilàs

Quan visito la florista,
jo només compro lilàs.
Si la veu us sembla trista, és
que l’amor se’n va a l’ocàs.

Duia una passió tan forta
per aquelles flors de pas
que vaig entrar per la porta,
per la Porta dels Lilàs.

De lilàs, no en veia gaires.
De lilàs, no en veia pas,
que la guerra, tons i flaires
va esborrar-los d’un sol traç.

En trobar-me una donzella
que floria amb pètals clars
vaig voler empeltar-li a ella
la tendresa pels lilàs.

Vaig marcar amb una creu blanca
la diada que amb mi vas
envolar-te en una branca,
una branca de lilàs.

Agafem ben fort la barra
del timó, que el temps ja ve,
i és que el temps és un bandarra,
és com l’Àtila darrer.

Als cors on a cavall passa,
l’amor mai no creixerà.
Vagi on vagi, amb molta traça,
sempre té un desert a mà.

De l’amor, qui no s’enyora
quan es fon talment el glaç?
Hi ha la clau sota l’estora
de la Porta dels Lilàs...

La menuda del diumenge,
la que em feia de pedaç,
m’han dit que ara ja es repenja a
d’altres branques de lilàs.

Quan visito la florista,
jo només compro lilàs.
Si la veu us sembla trista, és
que l’amor se’n va a l’ocàs.