Penèlope

Tu, l’esposa model, que ets el grill de la llar
i el teu vestit de núvia és d’un blanc exemplar;
tu, la Penèlope intractable,
m’he preguntat sovint si guardes ben al fons
del teu cor un desig que creix d’amagatons.
i un pensament bell i culpable,
i un pensament bell i culpable.

Darrere les cortines, cosint, brodant si cal,
tot esperant que torni un Ulisses de raval,
que no has somniat mai meravelles?
I els vespres melancòlics, que no has sentit al pit
l’anhel de jeure un dia nua en un altre llit
i comptar unes altres estrelles,
i comptar unes altres estrelles?

No has cridat mai encara, en un sobtat rampell,
l’amoreta que passa, que et fa oblidar l’anell,
t’explica altres secrets d’alcova,
posa la margarida a l’hort més assenyat,
el fruit prohibit a l’arbre de la fidelitat,
i el desordre a la teva roba,
i el desordre a la teva roba...?

Que potser no has volgut veure un dia tornar a-
quell àngel, o dimoni que, amb un arc a la mà,
tot disparant se les enginya
per fer tornar de carn l’estàtua més glacial;
i llavors la fa caure de dalt del pedestal,
n’arrenca la fulla de vinya,
n’arrenca la fulla de vinya...?

No temis pas que el cel et vulgui castigar;
el teu cervell no ha fet res més que galopar
sense llançar-te a les bardisses...
És un pecat venial, una falta de zel,
és la cara amagada de la lluna de mel,
i l’ombra on mai no entrarà Ulisses,
I l’ombra on mai no entrarà Ulisses....