Un pessic d’eternitat

Ha arribat la matinada,
la llum truca als finestrals.
Fem un brindis de rosada
a la salut dels pardals!
Obrirem els porticons
perquè el sol ens besi el pit
i s’escampin les cançons
que tu i jo entonem de nit.

Cada nit, quan les mirades
convergeixen en l’amor
i els gats omplen les teulades
amb una dolça remor.
Cada nit, quan les paraules
obren flors de bat a bat
i la lluna ens posa a taula
un pessic d’Eternitat.

Ha arribat la matinada:
el forjador de l’infern
ha deixat arraconada
la darrera nit d’hivern.
A partir d’aquesta albada
no sabrem què és la foscor:
la tenebra és condemnada
quan se t’il·lumina el cor.

Hem de fer, a cops de tendresa,
un matí que duri anys,
un gran mar de vida estesa
on s’ofeguin els paranys.
Farem fora la desferra
d’un temps cansat i malalt
i omplirem el nostre lleure
plantant roses a l’asfalt.