Ha arribat la primavera

Quan un núvol té pixera,
gotes cauen, cauen gotes
que als bassals i a la riera
fan l’ullet a les granotes.
I la neu de les muntanyes
va baixant tota aigualida
i els cargols treuen les banyes
si la closca els va a la mida.
Un grapat de papallones
volen, volen, voletegen,
i són tan i tan bufones
que les mosques es mosquegen,
però el pic de gelosia
de seguida tira enrere
perquè avui és un gran dia :
ha arribat la primavera!

La Natura s’espavila
i es renta els ulls amb rosada,
la faldilla que s’enfila
és florida i virolada,
i, en posar-se maquillatge
tot xiulant la tarantel·la,
fa brillar més el paisatge
fins que sembla una aquarel·la.
A la vila, els qui matinen
senten una nova flaire
molt més fresca, molt més fina
que la que sol portar l’aire.
El cor senten eixamplar-se
fins sortir de la pitrera
i no triguen a adonar-se
que ha arribat la primavera!

Els bastons dels nostres avis
tots alhora reverdeixen
i a les grans closques dels savis
els logaritmes floreixen.
I a ciutats, camps i viletes,
els pagesos i els notaris
es fabriquen orenetes
amb els fulls dels calendaris.
En sentir les parelletes
pujar la temperatura,
no s’estan pas per punyetes,
que la vida no s’atura.
I és que el temps, sense cridòria,
fot el camp per la drecera
i, deixant-nos la memòria,
se’ns enduu la primavera!