Balada de les cinc llunes

Una gran faç d’atzabeja
ha fet un badall d’argent,
i és tan clar i tan resplendent
que els estels senten enveja
i, esvaint-se en el misteri,
deixarien l’hemisferi
si sentís la seva manca
la lluna blanca.

Recolzat a la carena,
hi ha un gran plany tot ple de llum,
un formatge sens ferum
amb posat d’ànima en pena,
cargolat pel mal de fetge
que no sap guarir cap metge...
No es pot consolar amb cap droga,
la lluna groga.

Si la lluna groga es fica dintre de la lluna blanca,
potser esdevindrà el rovell d’un immens ou de l’espai,
I el pollet que en sortirà jugarà sempre a xerranca
fent saltets d’estel a estel, sense equivocar-se mai.

És potser una nafra oberta,
és potser un crit sangonós,
és potser el lladruc d’un gos
enclastat a l’alba incerta;
és potser l’esquitx d’un crit
fent un trau a l’infinit,
o el fantasma d’una goja,
la lluna roja.

El bon Déu ja badallava,
tot fumant tranquil·lament,
i el llençol del firmament
amb la cendra socarrava.
En quedar-se endormiscat,
no ha sabut veure el forat
i ha nascut, no gaire alegre,
la lluna negra.

Si la lluna negra es troba amb la roja un d’aquests dies,
no crec pas que reestructurin allà dalt la CNT;
xerraran d’això i d’allò, de les seves malalties,
de les obres de Stendhal, de l’eclipsi més proper.

Quan s’esquincen les imatges
allà baix, al fons dels ulls,
i el cor resta enmig d’esculls
a mercè d’ones salvatges,
aleshores s’alça un astre
per il·luminar el desastre,
p’rò ningú veu –ni li importa-
la lluna morta.