Com un ciri encostipat

Gira el món. Cabells i hores
van caient com fulles mortes,
i a les tasques dels afores
les estones moren tortes,
arrapades al taulell,
al davant d’un moscatell.
I les tardes, desmaiant-se,
perden força i perden vida :
no han menjat cues de pansa
i s’obliden de seguida
de l’imperi lluminós
que de sobte se’ls ha fos.

Apa, noi, deixa les bromes
i margina la rialla,
que els records perden les plomes
i han trenat una mortalla
amb els fils del teu somrís,
tan amarg com estantís.
Quan el temps estrafolari
-tan astut com una fura-
esdevé funcionari
per passar-te la factura,
tant se val cercar raons
o amagar-te pels racons.

Res no dura com la bóta
d’aquell sant de la tonada :
sempre hi ha una última gota ;
tard o d’hora l’has vessada
i, amic meu, és molt fotut,
p’rò has deixat el pot eixut.
Si l’amor és un escoli,
ja has omplert el pentagrama.
Ni els d’Al·là tenen petroli
per a fer eterna una flama,
i la teva s’ha apagat
com un ciri encostipat.

Tanmateix, fuig de l’oratge!
Mai repica cap campana
per la mort d’un bell miratge,
una mort quotidiana
tan antiga com el vent
contra el rostre de la gent.
Ara pots tornar a embarcar-te,
amb l’oblit com a divisa,
p’rò el vaixell, tant si es diu Marta
com Maria o Eloïsa,
ha d’anar de dret al fons…
Molts records per als taurons.