Balada del gat de teulada

Quan el cul d’una beata
sigui un forn al meu costat
i, en la caixa més barata,
se m’enduguin al forat,
si és que haig de refiar-me
d’un o altre carallot,
potser em calgui reencarnar-me
i tornar al món de rebot.
P’rò, senyors, no sóc tan soca
de fer el salt a un cau calent
i arriscar-me a fer el tanoca
dins la pell d’un lloctinent !

N’estic dins als nassos
del món dels humans :
és un dels fracassos
més espaterrants
d’un déu policia,
maldestre i obscur
que mereixeria
trobar-se a l’atur.
Per tant, amb total consciència,
rebutjo l’essència
de l’home esguerrat
i, reivindicant quatre potes,
dic sense ganyotes
que jo vull ser un gat
(un gat de teulada i no aburgesat,
què carat !)

Jo vull ser un gat de teulada
i sucar el bigoti al brou
d’una fosca assaonada
amb silencis i enrenou.
Vull xerrar amb cossos eteris
que em revifin els sentits
i m’expliquin els misteris
d’universos adormits,
seduir tendres mixetes
de famílies molt solvents
i cardar sense punyetes,
proclamant-ho als quatre vents !

Quan, dalt la carena,
al cel arraulit,
la lluna remena
butxaques de nit,
en treu perles d’aire
amb dring cristal·lí
i poms plens de flaire i
mel de romaní.
P’rò els homes no estan per històries
i es busquen cabòries
més edificants,
i guanyen diners, mamen, clapen,
fan nens o s’escapen
clavats als volants.
(Els gats de teulada són més ignorants,
quins bergants !)

Jo vull ser un gat de teulada
i ajaçar-me, i mandrejar,
comptar estels fins a l’albada
i saber-los tutejar.
Si un desig tan raonable
no ha de rebre acompliment,
considero menyspreable
d’entrar al nínxol de client.
Més m’estimo no dinyar-la
I seguir trafeguejant
uns quants segles, amb la parla
recolzada en el meu cant…

I demà m’afaitaran !