Papiroflèxia

Au, no t’atabalis i fes el que et dic:
recull pels carrers, a grapats,
mots de moltes mides –regust nou o antic
i tons clars o difuminats.
Doblega’ls amb cura, no arruguis amb dits
maldestres el símbol rebec;
vigila que els sons quedin ben repartits
del cul a la punta del bec.

Si les ales són de paper pautat,
tot això amic meu, que tens guanyat!
Compartiu l’alè com dos bons germans:
tindràs tot seguit a les mans
una cançó de paper que, un cop somni enlaire,
s’enclasti als límits del cel per rimar amb el vent,
una cançó de dos rals que no corri gaire
i xino-xano, sense pauses, vagi fent.

Canta! Dibuixa I retalla amb tisores de veu
tantes imatges com qualla un cervell de conreu.
I si plou, no passis ànsia,
que una gota qualsevol
no pot vèncer l’arrogància
del paper que emprèn el vol.

De tota manera, et vull prevenir
que, un cop surti el vers del teu port,
no et pot ja pertànyer: ‘nirà pel camí
que marquin els déus o la sort,
solcant les onades del mar hertzià,
girant i girant en un plat,
fent niu a l’orella que vulgui cobrar
un xec de tendresa al comptat.

Sobretot, company, no has de ser gelós
si acaronen d’altres els colors
escampats arreu per les teves mans,
que han tret del no-res, vacil·lants,
una cançó de paper, un ocell de faula
que en tres minuts del seu cant tanca un món vibrant;
una au amb plomes de so, urpes de paraula
i un bec alhora dolç i dur com diamant.

Canta! Esberla el silenci a puntades de veu!
Que el molt tanoca no és pensi que tu n’ets l’hereu!
I, si l’horitzó s’empassa
tard o d’hora la cançó,
sempre et restarà la traça
per fer-ne una de millor.