Els corsaris de la nit

El sol, tot rodolant per les teulades,
s’estimba vespre avall sense tristor.
Els tons del roig el van cercant debades
fins que unes invisibles mans de fades
els desen al calaix de la foscor.

Llavors, tímidament, comencen a gronxar-se
onades de llambordes escumejants d’asfalt.
L’ull borni de la nit desfà la vella farsa
i mostra als escollits el seu món virginal.

I, a pisos encongits com un vell úter fòssil,
les àncores feixugues s’aixequen grinyolant
i ells surten lentament, seguits potser d’un dòcil
dofí d’argent lunar o d’un tauró sagnant.

De dia, són grumets espantadissos.
De nit, guanyen galons de capità.
Deserten claustrofòbics passadissos,
s’enfronten amb tempestes i amb abissos
i engrapen l’univers amb una mà.

Alçats davant d’un got, enganyen les sirenes
que els volen dur al naufragi surant prop del taulell.
Saquegen els tresors del mot, i en fan falenes
que dormen tatuades en un racó de pell.

Recorren la ciutat a ritme de quimera,
masteguen les estrelles sentint gust de tabac,
amb un esquinç de cel es fan una bandera
i prenen les sabates per naus a punt d’atac.

Massa aviat, la mar serà amagada
per màscares de llum, miralls d’oblit,
i el catre d’una cambra empudegada
o un trist despatx rebran de matinada
l’exili dels Corsaris de la Nit.