Una tarda al bar Pastís

Una tarda al bar Pastís,
ofegava el sostre gris
de Barcelona
dins la veu de la Piaf,
que em voltava com un baf
feia una estona.
I amb una rialla torta
em distreia imaginant
que en creuar de nou la porta
em trobava per sorpresa a la rue d’Ménilmontant.
Aleshores, pas a pas,
‘nava anant rere el meu nas
amb disciplina,
resseguint un bulevard
i obeint si el vell Montmar-
tre em deia “Vine!”

Saturat de parsimònia,
sense fer cap cerimònia,
el meu cul besava un banc,
i amb els ulls tancats sentia
la callada melodia
del fluir lent de la sang.
Una fulla esbojarrada
m’ocupava la mirada
per uns quants segons eterns,
i es fonia com mantega l’enreixat dels meus inferns.

Veia el món molt més real
que els merders de quart de ral
que amb mala bava
aquí em claven clatellot
i m’agafen pel ganyot
talment un rave.
Amb la lluna, reprenia
un cop més el meu camí.
Xino-xano, feia via
aturant-me a cada passa per triar el proper destí.
Com aquell qui cull lilàs,
tot passant prenia el braç
d’alguna noia
i enfilàvem carrerons
oblidant els mots al fons
d’un pou de joia.

Per tastar la matinada,
aparcàvem l’espinada
a la taula d’un bistró,
i amaníem les besades
amb ampolles escolades
i un sospir d’acordió.
Fins que en una melodia
van colar-se amb traïdoria
quatre versos de l’Espriu
i a cavall d’un tros de càntic vaig tornar de pet al niu.

Empenyent el fosc batent,
vaig deixar-me endur pel vent
que mai no es cansa
Rambla amunt, amb la humitat
per bufanda, i bressolat
per l’enyorança.
La ciutat, però, em somreia
des de l’aigua d’un bassal,
sens rancor ni mala jeia.
I pensar que no fa gaire sols pensava a fer-li el salt!
Una tarda al bar Pastís
vaig sentir-me un xic feliç
per una estona
tot sabent al fons de mi
que no puc ni vull fugir
de Barcelona.