Viure és una bona feina

Viure és una bona feina
sense sou ni assegurança.
No cal dominar cap eina
que no sigui l’esperança
-i és una eina que no cansa
tenir fora de la beina.

Em van fer sortir de l’ou
cap a l’any cinquanta-nou,
tot negant-me la quimera
de poder fer marxa enrere.
Amb Saturn em vaig fer gran,
coneixent de contraban
la paraula arraconada
i el plaer de fer marrada.
Vaig aprendre a passar els dits
per les noies i les nits,
a dubtar després de creure
i a ofegar amb conyac la neura,
a clavar-me plantofades
contra portes condemnades
i a sentir que el pas dels anys
fa soroll de desenganys.
I tanmateix...

En un astre escanyolit
d’un raval de l’infinit,
compartim dèries i oprobis
i ens anem passant microbis.
Quant aquest serà difunt,
no en tindrem un altre a punt,
però l’home, tan simpàtic,
vol donar-li ja el viàtic.
Quan fotem del tot enlaire
mar i boscos, terra i aire,
ja tindrem a punt la caixa
i ens podrem donar de baixa
-si és que a algú no li interessa
que tot vagi més de pressa
i ens engega a prendre vent
de manera contundent.
I tanmateix...